marxacat

Bona nit a tothom! 

Avui és l'últim comunicat de la marxa.

Sentint-ho molt l'he haguda d'abandonar per problemes de salut. Han estat 340 quilòmetres i 14 dies, alguns de bons i d'altres potser no tant, però tots molt enriquidors a nivell personal.

No he pogut acomplir l'objectiu d'arribar a Madrid. No tinc paraules per poder-vos explicar el meu estat anímic actual.

Ara em vénen al cap les paraules d'un amic meu: " I després de Madrid, què?" Jo li vaig contestar que a seguir buscant feina. Ja he començat un altre cop amb els currículums amunt i avall.

Us faig cinc cèntims del dia d'ahir. Com sabeu, en sortir de l'hospital, vaig optar per seguir cap a Madrid, però al vespre la cama i l'esquena em van tornar a fer molt de mal. Així que, malgrat el que el meu cor i el meu cap s'entestaven a seguir, el meu cos va decidir una altra cosa i em vaig recordar del que em va dir la doctora de Saragossa.

Pel matí vaig agafar la motxilla, em va telefonar l'Enrique, el meu nou amic d'Osera de Ebro, perquè havia de passar pel poble. Entre els dos anàvem pensant com m'ho faria per tornar cap a Barcelona. L'Enrique és camioner i, en un aparcament, vaig preguntar a un camioner cap a on anava. Ves quina casualitat! No només anava cap a Barcelona, sinó que ell és de Castellbell i el Vilar, molt a prop de Manresa.

Així que vaig pujar al camió del David i cap a casa falta gent! Li he d'agrair que, a més, tingués l'amabilitat de portar-me fins a Manresa mateix. De fet, aquest viatge m'ha descobert la quantitat de gent maca que volta pel món.

I aquest és el final de la meva marxa, conseqüència d'uns ideals pels quals vaig voler lluitar a la meva manera.

Vull agrair als meus germans, a la meva filla, a la Glòria, a la Núria, al Joan Baptista, a la Sabina, a la meva gent de Tenerife, als meus amics coneguts i al amics que, encara que no coneigui personalment, m'heu estat animant dia a dia.

Només em queda per afegir que, malgrat no haver pogut finalitzar la marxa, espero que el poc que he aconseguit serveixi perquè la gent es rebel·li i comenci a tenir una posició menys passiva davant la situació actual. Perquè avui som molts els qui estem passant per situacions molt difícils, però tal i com anem, demà en serem més.

Si aquesta aventura meva ha servit per a fer veure a la gent que ja n'hi ha prou de queixar-se i quedar-se a casa, que cal moure's i lluitar per a defensar els nostres drets, llavors sí que creuré que el meu esforç ha pagat la pena.

Fins sempre, amics i amigues!