dijous, 29 de novembre del 2012


Bona nit a tothom! 

Avui és l'últim comunicat de la marxa.

Sentint-ho molt l'he haguda d'abandonar per problemes de salut. Han estat 340 quilòmetres i 14 dies, alguns de bons i d'altres potser no tant, però tots molt enriquidors a nivell personal.
No he pogut acomplir l'objectiu d'arribar a Madrid. No tinc paraules per poder-vos explicar el meu estat anímic actual.

Ara em vénen al cap les paraules d'un amic meu: " I després de Madrid, què?" Jo li vaig contestar que a seguir buscant feina. Ja he començat un altre cop amb els currículums amunt i avall.

Us faig cinc cèntims del dia d'ahir. Com sabeu, en sortir de l'hospital, vaig optar per seguir cap a Madrid, però al vespre la cama i l'esquena em van tornar a fer molt de mal. Així que, malgrat el que el meu cor i el meu cap s'entestaven a seguir, el meu cos va decidir una altra cosa i em vaig recordar del que em va dir la doctora de Saragossa.

Pel matí vaig agafar la motxilla, em va telefonar l'Enrique, el meu nou amic d'Osera de Ebro, perquè havia de passar pel poble. Entre els dos anàvem pensant com m'ho faria per tornar cap a Barcelona. L'Enrique és camioner i, en un aparcament, vaig preguntar a un camioner cap a on anava. Ves quina casualitat! No només anava cap a Barcelona, sinó que ell és de Castellbell i el Vilar, molt a prop de Manresa.


Així que vaig pujar al camió del David i cap a casa falta gent! Li he d'agrair que, a més, tingués l'amabilitat de portar-me fins a Manresa mateix. De fet, aquest viatge m'ha descobert la quantitat de gent maca que volta pel món.

I aquest és el final de la meva marxa, conseqüència d'uns ideals pels quals vaig voler lluitar a la meva manera.

Vull agrair als meus germans, a la meva filla, a la Glòria, a la Núria, al Joan Baptista, a la Sabina, a la meva gent de Tenerife, als meus amics coneguts i al amics que, encara que no coneigui personalment, m'heu estat animant dia a dia.

Només em queda per afegir que, malgrat no haver pogut finalitzar la marxa, espero que el poc que he aconseguit serveixi perquè la gent es rebel·li i comenci a tenir una posició menys passiva davant la situació actual. Perquè avui som molts els qui estem passant per situacions molt difícils, però tal i com anem, demà en serem més.

Si aquesta aventura meva ha servit per a fer veure a la gent que ja n'hi ha prou de queixar-se i quedar-se a casa, que cal moure's i lluitar per a defensar els nostres drets, llavors sí que creuré que el meu esforç ha pagat la pena.

Fins sempre, amics i amigues!

dimarts, 27 de novembre del 2012

TORNEM A CASA


Hola gent!

Sóc a Almunia de Godina. Com ja us vaig comentar, he passat un parell de dies a l'hospital. Tot i que la doctora, en les diferents visites m'ha recomanat tornar cap a casa i fer molt de repòs, com que duia un bon xute d'antiinflamatoris i tenia moltes esperances posades en el meu projecte, aquest matí he seguit camí.

La Marta, l'ATS dels bombers, m'ha vingut a recollir a l'hospital, tal com havíem quedat, per dur-me cap a la sortida de Saragossa. Però ella i la seva parella m'han acabat portant fins a Almunia.
Un cop aquí he anat cap a l'Ajuntament. La Glòra ja havia telefonat i m'estaven esperant la regidora de serveis socials, la Sònia i l'assistent social, la Margarita Cebrian. M'han portat a un hostal i m'han donat un tiquet per a un entrepà i un altre par a l'esmorzar de demà.

Porto tot el dia al llit. He tingut molt de temps per a reflexionar aquests últims tres dies. L'esquena em segueix fent molt de mal i no em veig capaç de seguir  amb la marxa.
Volia seguir per principis i perquè realment crec en el que he començat, però a part del vostre suport, no hi ha hagut manera de que la marxa tingués cap repercusió als mitjans de comunicació. Potser sóc massa optimista i pensava que la resposta seria molt diferent del que ha estat. Estava convençut de què com que el meu problema és el de moltíssima gent, hi hauria molta més moguda i la gent es faria seva la meva protesta i així, tots plegats podríem intentar aconseguir alguna cosa. Però la veritat és que he quedat molt decebut.

És cert que allà on he anat he trobat gent molt maca, que m'ha ajudat i m'ha animat a seguir el camí i, francament, els ho agraeixo moltíssim a tots i totes. Però el que m'ha decebut és la resta de la gent. Potser, ja us ho he dit, sóc massa optimista, però tenia l'esperança de que la gent es solidaritzés amb un problema que afecta moltíssimes famílies, que ens hauria de fer sortir a tots al carrer i fer un PROU ben gran. Veig que la realitat és molt lluny de les meves esperances i això és el que m'ha deixat ben decebut.

Així que després de rumiar-ho molt i molt, i malgrat la il·lusió que des d'un principi havia posat, les coses han anat com han anat. La meva esquena m'ha dit que prou i que fins aquí hem arribat. Per això, molt al meu desgrat , us he de comunicar que avui poso fi a la meva marxa, al meu projecte de solidaritat i torno cap a casa.

Demà començaré a fer dit a veure si trobo qui em porti cap a Barcelona i d'allà cap a Manresa. Quan arribi, em tornaré a posar en contacte amb vosaltres a través del bloc.

Moltes gràcies per totes les mostres de suport que m'heu anat donant i per l'esforç que molts han fet per ajudar-me en la marxa.

Fins aviat companys i companyes.

dilluns, 26 de novembre del 2012

Saragossa


Avui ha estat un dia d'hospital. Tot i que la doctora m'ha dit que ara el que em convé és fer molt de repòs, jo penso seguir amb l'objectiu que m'he fixat. A més  ja m'han dit que, a causa de les retallades, no em poden tenir més temps a l'hospital, així que demà pel matí em donaran l'alta.



En principi aniré cap a Almunia de Godina, on la Sabina intentarà contactar amb algú de la parròquia perquè em doni allotjament i la Glòria intentarà posar-se en contacte amb l'Ajuntament. El que sí he de dir, és que en el meu estat i tot i que no era la meva intenció inicial, de tant en tant hauré de fer dit perquè el meu cos no dóna per més.

Almunia de Godina


diumenge, 25 de novembre del 2012

ALFAJARÍN-SARAGOSSA


Bona tarda a totes i tots,

Avui ha estat un dia difícil. A 2/4 de 9 del matí sortia de Alfajarín i m'esperaven uns 26 quilòmetres per poder arribar a la ciutat de Saragossa. Una fita important en el recorregut, a partir d'aquí direcció sud cap a Madrid.

A 2 quilòmetres de la capital de l'Aragó la cama ha començat a senyalar-me que volia fer-me la guitza i he optat per agafar un autobús per tal de no forçar-la més.
A la capital he fet el que fa la majoria de gent, visitar la basílica del Pilar, potser amb l'esperança que aquesta visita tingués algun efecte en el meu estat físic. A la sortida de la basílica i després de fer-me aquesta fotografia, la cama ha dit prou !!!



En una cantonada de la plaça m'he quedat immobilitzat. La policia local m'ha atès en un primer moment, però les ambulàncies devien tenir massa feina (o potser n'hi ha poques de guàrdia) el cas és que, 3/4 d'hora més tard, ha arribat una ambulància dels bombers que, en fer-me un primer reconeixement, ha optat per portar-me a l'Hospital Miguel Servet. En Luciano, el metge dels bombers,  s'ha ofert per ajudar-me i ell mateix a trucat a Sant Vicenç de Castellet per tal de poder explicar als companys en quina situació em trobo. Gràcies Luciano !
Aquí a l'hospital estic en observació a urgències tot esperant que demà puguin fer una diagnosi més acurada del meu estat de salut. De moment està clar que els nervis estan inflamats i que les dues o tres hernies els estan premsant.

Ara em toca descansar i menjar calent.

He pogut comprovar com, malgrat les retallades dels serveis públics, els treballadors d'aquest serveis continuen ajudant i atenent la gent que ho necessita. Aquest és el país que necessitem, on la gent treballa per a la gent, ajuda a la gent, es solidaritza amb la gent.

I ara en un llit i sense possibilitat de saber com acabarà el dia de les eleccions al parlament de Catalunya. Sort que algú em trucarà i me'n farà cinc cèntims, que aquí no hi ha televisió ni radio.

Sigui com sigui vull arribar a Madrid, encara que hagi de combinar el camí a peu amb altres formes de desplaçament.

Demà sabré en quin estat em trobo i quan podré continuar el camí.

Que tingueu bona nit i recordeu, en aquest dia internacional contra la violència de gènere, que aquesta és la violència més íntima i colpidora que pot rebre qualsevol ésser humà. Que tant a Catalunya com a la resta de l'Estat, els poders públics ha baixat la guàrdia sobre aquest tema.

dissabte, 24 de novembre del 2012

OSERA-ALFAJARÍN

Tornem-hi!

Avui no he fet massa quilòmetres: només uns 14 0 15 i m'ho he pres molt tranquil·lament perquè les cames no em responen massa bé. Segueixo tenint les rampes de la ciàtica i els peus no s'acaben de posar bé.
Així que he sortit d'Osera a les 9 del matí i fins la 1 no he arribat a Alfajarín.

L'Enrique, el meu nou amic d'Osera, s'ha posat en contacte amb un regidor d'Alfajarín, en Franc,  per tal que em rebés en arribar jo al poble.

Resulta que en Franc celebrava avui, amb la seva família, el bateig del seu fill. Doncs, sabeu què? Ha deixat el festeig per venir a rebre'm. M'ha dut a un hostal i m'ha dit que allí hi tenia estada, dinar i sopar pagats. 
Avui cuidarem una mica més el cos.

Hem estat parlant, entre moltes altres coses, de la proposta del govern de donar papers i legalitzar la situació a aquelles persones estrangeres que arribin amb 160.000 euros per a pagar-se una casa.

Els pobres immigrants que arriben per necessitat al nostre país, aquests diners no els veuen ni en somnis. Què vol dir això? Que els únics que se'n beneficiaran són la gent de les màfies estrangeres que vénen a instal·lar-se aquí. Fantàstic! 

I potser també els bancs que podran col·locar part dels pisos que ara no poden vendre.

No s'entén de cap de les maneres que un govern estigui impulsant lleis que facilitin el blanqueig de diners, l'arribada de les màfies d'altres països...

Què pretenen? Convertir l'Estat en una mena d'asil per a tota la corrupció mundial? Potser creuen que és la manera de fer entrar diners líquids, però algú s'ha parat a pensar en el disbarat tan terrible que això suposa?
Si han de fer lleis per a facilitar l'obtenció de papers per als immigrants, que les facin amb una mica d'enteniment. Hi ha molts immigrants que s'estan deixant la pell, treballant aquí, però com que no tenen aquestes quantitats astronòmiques de diners, no tenen dret a papers, ni a ser considerats com a ciutadans espanyols. Han de treballar en negre i viuen en situacions molt precàries. No seria més lògic començar per legalitzar la situació d'aquesta gent, fer que cobrin legalment, que puguin pagar els seus impostos i la seva seguretat social i puguin així entrar dins la nostra organització laboral, la qual cosa ens beneficiaria a tots plegats?

Si comences a donar-li voltes, veus que les polítiques actuals d'aquest govern no tenen ni cap ni peus. Només fan que empobrir i degenerar la situació actual. No és només que no ens donin cap esperança de futur, és que s'estan carregant les úniques vies de sortida que es podien prendre.

I demà cap a Saragossa! Encara no tinc lloc per anar a dormir. És curiós que sigui molt més fàcil trobar menjar i allotjament als petits pobles que a les grans ciutats. El meu amic Enrique m'ha assegurat que mourà cel i terra per trobar-me alguna cosa. Haurem d'esperar a demà per la tarda perquè em digui alguna cosa i creuar els dits.

Molt bona nit a tots i totes i recordeu: demà és el dia internacional contra la violència de gènere.

Saragossa



BUJARALOZ-OSERA DE EBRO


Avui sí que ha estat un dia ben dur. Això de creuar els Monegros és tota una aventura! Tinc molt clar que, si més no a peu, no ho tornaré a fer.

A dos quarts de 8 del matí sortia de Bujaraloz i xino-xano he anat fent via. A les 6 de la tarda arribava a Osera de Ebro.

Osera és un poblet menut amb una gent molt i molt acollidora. Quan he arribat, l'Enrique, el regidor, no em podia atendre, però m'esperaven un matrimoni, en Rafael i la Lourdes que treballa a l'Ajuntament. M'han dut cap al bar i han demanat que em portessin un entrepà. Mentre jo anava menjant, hem estat parlant de la marxa i de la fenomenal situació en què es troba el país. Hem passat una molt bona estona i jo he quedat encisat amb una gent tan amable.

Com que la Glòria no m'ha pogut trobar allotjament per al proper poble, tenia un problema per a demà. Jo ja em veia dormint al ras. I, francament, el temps no acompanya massa.

L'Enrique no em podia rebre, però m'ha telefonat . Després d'agrair-li l'hospitalitat, li he comentat que la meva amiga no havia pogut trobar-me allotjament per a demà. M'ha dit que no em preocupés per res. S'ha posat a buscar allotjament a Alfajarín, però la cosa no està molt segura. De tota manera m'ha dit que no m'amoïni, que al ras no dormiré, que ell se'n encarregarà de buscar-me un lloc. L'agutzil, la Marisol, també s'està movent en aquest sentit.

M'han dit que demà pel matí vagi a esmorzar al bar, que ells ja ho pagarien. Els he comentat que no acostumo a esmorzar, però tant sí com no, m'han fet assegurar-los que hi aniria, ni que fos a prendre un cafè amb llet.
Hem quedat amb l'Enrique demà, al bar, per parlar de la marxa i perquè em digui cap a on m'he de dirigir per poder trobar allotjament.

Després que m'oferissin l'entrepà i l'esmorzar de demà, he pensat que tot i la marxa, estic molt millor que molta gent que no té ni un tros de pa per a posar-se a la boca.

I em fa una ràbia terrible pensar en les cadenes de comerços on venen menjar que tenen l'obligació de llançar el que els sobra de cada dia i no està en massa bon estat, en lloc de donar-ho a la gent que ho necessita. Si fins i tot obliguen els treballadors i les treballadores a desembolicar i trinxar els productes perquè ningú no els pugui aprofitar! Sort n'hi ha (i ho dic perquè sé de llocs on ho fan) que hi ha treballadors i treballadores que es neguen a fer-ho, que deixen el menjar al contenidor (dins o al costat) perquè la gent que ho necessiti ho pugui recuperar. Si fins i tot deien que posarien multes de no sé quants centenars d'euros a qui veiessin remenar els contenidors d'escombraries. Això, realment, és ser uns miserables! No en tenen prou de deixar passar gana a la gent que, a més, intenten impedir per tots els mitjans que es busquin la vida, ni que sigui als contenidors. És una vergonya! M'agradaria veure aquestes persones que posen aquestes normes en la situació de pobresa en què es troba molta gent. Segur que canviarien radicalment els seus plantejaments. I és que de teves a meves....

Tot i que tinc els peus i les cames que em fan figa, estic la mar de content perquè he conegut una gent molt maca i aprofito per agrair-los un cop més les seves atencions.

Us adjunto una fotografia que m'he fet amb el matrimoni. Ho he aconseguit! Finalment he descobert la manera d'enviar les fotos amb el mòbil. Abans no acabi el viatge, aconseguiré dominar el telèfon com ho fa la canalla! (o així ho espero)


Així que per demà la cosa no està massa clara. La primera intenció és anar a Alfajarín, però depèn del que em digui l'Enrique aniré a un lloc o un altre.

Bona nit, companys i companyes i fins demà.

Afajarín


dijous, 22 de novembre del 2012

PEÑALBA-BUJARALOZ


Avui ha estat un dia molt més tranquil. He sortit a dos quarts de 10 del matí de Peñalba, després d'acomiadar-me del senyor alcalde.

El tram era només de 8 quilòmetres, però en sortir del poble ja m'he trobat una altra d'aquelles pujadetes que sembla que m'empaitin per aquestes terres.
A les 12 ja era a Bujaraloz. He anat cap a l'Ajuntament, les regidors no hi eren, però m'han donat un tiquet per a poder comprar un entrepà i un refresc per al sopar.

Després he anat cap a la parròquia on m'esperava mossèn Samuel. És un jove colombià amb moltes ganes de fer coses. Una persona encantadora. Hem estat parlant més d'una hora i mitja. Jo li he explicat la meva situació i el meu projecte. Ha anotat l'adreça del bloc de la marxa, m'ha demanat el meu telèfon i m'ha donat tot el seu suport, però no només això: en acabar de xerrar, m'ha dut fins l'hostal que hi ha davant de la parròquia i, de la seva butxaca, m'ha pagat una habitació per a passar la nit.

Per la tarda, a les 7, hem tornat a quedar per a seguir xerrant del tema. I és que aquesta situació actual no es pot aguantar de cap de les maneres. Cada dia hi ha més gent dormint pels carrers, sense feina, sense casa i sense cap possibilitat de millorar. Al mateix temps seguim escoltat que indulten polítics corruptes que han fet estafes de l'alçada d'un campanar. Tenim uns governs que escombren sempre cap a casa, sense importar-los un rave a qui s'enduen pel davant. Això sí, donant facilitats a les grans empreses perquè engrandeixin els seus ingressos, donant facilitats als qui pretenen comprar les entitats públiques que entre tots hem pagat amb els nostres diners...

És angoixant, decebedor i vergonyós!

Jo estic convençut que si per una vegada anéssim tots a votar i votéssim als candidats que realment creiem que defensen els nostres interessos, la cosa canviaria de debò.  No s'hi val quedar-se a casa "perquè la política d'aquest país és una merda" o  perquè "total sempre acaben sortint els mateixos". Si no recolzem als qui es prenen seriosament els interessos de les persones, segur que mai no podran fer la seva feina. I tampoc si val allò d'anar a votar per por i donar suport a partits que no t'acaben de fer el pes perquè "són un mal menor". Així hem arribat on som ara. Pensar que el grup del govern ha guanyat per una gran majoria havent tret menys vots reals que a les passades eleccions, que van perdre!!!!

Ja que vivim en un sistema democràtic, n'hem de fer ús. I si els partits que pugen amb un programa, en arribar al poder canvien radicalment les seves directrius, s'ha de poder denunciar públicament i moure'ns fins que aconseguim canviar les coses.

El que no és admisible és quedar-se immòbil pensant que res servirà per a res i anar-se queixant de la situació. Hem de pendre més consciència social i posar-nos al lloc dels qui estan patint les terribles conseqüències on tot aquest tripijoc de bancs i de grans empreses  ens han dut.

Cadascú a la seva manera, cadascú dintre de les seves possibilitats,  els hem de demostrar que encara som vius i que no tenen cap dret a trepitjar-nos. I, sobretot oblidem allò de què "a mi la política no m'interessa",  perquè això és només enganyar-se a un mateix. La política és el que vivim dia a dia, les retallades que patim, els desnonamnets que s'estan sofrint, les humiliacions que hem de veure i viure... Per tant, la política interessa a tots aquells que vivim en societat, perquè és la manera en què es fa funcionar aquesta societat.

Bé, després d'aquesta disertació, hauré de començar a acomiadar-me.

Demà serà un dia dur. Toca el llarg tram dels Monegros i m'he de començar a preparar per aquest repte. Una forta abraçada per a tothom i que passeu una molt bona nit!

Osera de Ebro