Bona nit a tothom! 

Avui és l'últim comunicat de la marxa.

Sentint-ho molt l'he haguda d'abandonar per problemes de salut. Han estat 340 quilòmetres i 14 dies, alguns de bons i d'altres potser no tant, però tots molt enriquidors a nivell personal.

No he pogut acomplir l'objectiu d'arribar a Madrid. No tinc paraules per poder-vos explicar el meu estat anímic actual.

Ara em vénen al cap les paraules d'un amic meu: " I després de Madrid, què?" Jo li vaig contestar que a seguir buscant feina. Ja he començat un altre cop amb els currículums amunt i avall.

Us faig cinc cèntims del dia d'ahir. Com sabeu, en sortir de l'hospital, vaig optar per seguir cap a Madrid, però al vespre la cama i l'esquena em van tornar a fer molt de mal. Així que, malgrat el que el meu cor i el meu cap s'entestaven a seguir, el meu cos va decidir una altra cosa i em vaig recordar del que em va dir la doctora de Saragossa.

Pel matí vaig agafar la motxilla, em va telefonar l'Enrique, el meu nou amic d'Osera de Ebro, perquè havia de passar pel poble. Entre els dos anàvem pensant com m'ho faria per tornar cap a Barcelona. L'Enrique és camioner i, en un aparcament, vaig preguntar a un camioner cap a on anava. Ves quina casualitat! No només anava cap a Barcelona, sinó que ell és de Castellbell i el Vilar, molt a prop de Manresa.

Així que vaig pujar al camió del David i cap a casa falta gent! Li he d'agrair que, a més, tingués l'amabilitat de portar-me fins a Manresa mateix. De fet, aquest viatge m'ha descobert la quantitat de gent maca que volta pel món.

I aquest és el final de la meva marxa, conseqüència d'uns ideals pels quals vaig voler lluitar a la meva manera.

Vull agrair als meus germans, a la meva filla, a la Glòria, a la Núria, al Joan Baptista, a la Sabina, a la meva gent de Tenerife, als meus amics coneguts i al amics que, encara que no coneigui personalment, m'heu estat animant dia a dia.

Només em queda per afegir que, malgrat no haver pogut finalitzar la marxa, espero que el poc que he aconseguit serveixi perquè la gent es rebel·li i comenci a tenir una posició menys passiva davant la situació actual. Perquè avui som molts els qui estem passant per situacions molt difícils, però tal i com anem, demà en serem més.

Si aquesta aventura meva ha servit per a fer veure a la gent que ja n'hi ha prou de queixar-se i quedar-se a casa, que cal moure's i lluitar per a defensar els nostres drets, llavors sí que creuré que el meu esforç ha pagat la pena.

Fins sempre, amics i amigues!

TORNEM A CASA

Hola gent!

Sóc a Almunia de Godina. Com ja us vaig comentar, he passat un parell de dies a l'hospital. Tot i que la doctora, en les diferents visites m'ha recomanat tornar cap a casa i fer molt de repòs, com que duia un bon xute d'antiinflamatoris i tenia moltes esperances posades en el meu projecte, aquest matí he seguit camí.

La Marta, l'ATS dels bombers, m'ha vingut a recollir a l'hospital, tal com havíem quedat, per dur-me cap a la sortida de Saragossa. Però ella i la seva parella m'han acabat portant fins a Almunia.

Un cop aquí he anat cap a l'Ajuntament. La Glòra ja havia telefonat i m'estaven esperant la regidora de serveis socials, la Sònia i l'assistent social, la Margarita Cebrian. M'han portat a un hostal i m'han donat un tiquet per a un entrepà i un altre par a l'esmorzar de demà.

Porto tot el dia al llit. He tingut molt de temps per a reflexionar aquests últims tres dies. L'esquena em segueix fent molt de mal i no em veig capaç de seguir  amb la marxa.

Volia seguir per principis i perquè realment crec en el que he començat, però a part del vostre suport, no hi ha hagut manera de que la marxa tingués cap repercusió als mitjans de comunicació. Potser sóc massa optimista i pensava que la resposta seria molt diferent del que ha estat. Estava convençut de què com que el meu problema és el de moltíssima gent, hi hauria molta més moguda i la gent es faria seva la meva protesta i així, tots plegats podríem intentar aconseguir alguna cosa. Però la veritat és que he quedat molt decebut.

És cert que allà on he anat he trobat gent molt maca, que m'ha ajudat i m'ha animat a seguir el camí i, francament, els ho agraeixo moltíssim a tots i totes. Però el que m'ha decebut és la resta de la gent. Potser, ja us ho he dit, sóc massa optimista, però tenia l'esperança de que la gent es solidaritzés amb un problema que afecta moltíssimes famílies, que ens hauria de fer sortir a tots al carrer i fer un PROU ben gran. Veig que la realitat és molt lluny de les meves esperances i això és el que m'ha deixat ben decebut.

Així que després de rumiar-ho molt i molt, i malgrat la il·lusió que des d'un principi havia posat, les coses han anat com han anat. La meva esquena m'ha dit que prou i que fins aquí hem arribat. Per això, molt al meu desgrat , us he de comunicar que avui poso fi a la meva marxa, al meu projecte de solidaritat i torno cap a casa.

Demà començaré a fer dit a veure si trobo qui em porti cap a Barcelona i d'allà cap a Manresa. Quan arribi, em tornaré a posar en contacte amb vosaltres a través del bloc.

Moltes gràcies per totes les mostres de suport que m'heu anat donant i per l'esforç que molts han fet per ajudar-me en la marxa.

Fins aviat companys i companyes.

Saragossa

Avui ha estat un dia d'hospital. Tot i que la doctora m'ha dit que ara el que em convé és fer molt de repòs, jo penso seguir amb l'objectiu que m'he fixat. A més  ja m'han dit que, a causa de les retallades, no em poden tenir més temps a l'hospital, així que demà pel matí em donaran l'alta.

En principi aniré cap a Almunia de Godina, on la Sabina intentarà contactar amb algú de la parròquia perquè em doni allotjament i la Glòria intentarà posar-se en contacte amb l'Ajuntament. El que sí he de dir, és que en el meu estat i tot i que no era la meva intenció inicial, de tant en tant hauré de fer dit perquè el meu cos no dóna per més.

Almunia de Godina

ALFAJARÍN-SARAGOSSA

Bona tarda a totes i tots,

Avui ha estat un dia difícil. A 2/4 de 9 del matí sortia de Alfajarín i m'esperaven uns 26 quilòmetres per poder arribar a la ciutat de Saragossa. Una fita important en el recorregut, a partir d'aquí direcció sud cap a Madrid.

A 2 quilòmetres de la capital de l'Aragó la cama ha començat a senyalar-me que volia fer-me la guitza i he optat per agafar un autobús per tal de no forçar-la més.

A la capital he fet el que fa la majoria de gent, visitar la basílica del Pilar, potser amb l'esperança que aquesta visita tingués algun efecte en el meu estat físic. A la sortida de la basílica i després de fer-me aquesta fotografia, la cama ha dit prou !!!

En una cantonada de la plaça m'he quedat immobilitzat. La policia local m'ha atès en un primer moment, però les ambulàncies devien tenir massa feina (o potser n'hi ha poques de guàrdia) el cas és que, 3/4 d'hora més tard, ha arribat una ambulància dels bombers que, en fer-me un primer reconeixement, ha optat per portar-me a l'Hospital Miguel Servet. En Luciano, el metge dels bombers,  s'ha ofert per ajudar-me i ell mateix a trucat a Sant Vicenç de Castellet per tal de poder explicar als companys en quina situació em trobo. Gràcies Luciano !

Aquí a l'hospital estic en observació a urgències tot esperant que demà puguin fer una diagnosi més acurada del meu estat de salut. De moment està clar que els nervis estan inflamats i que les dues o tres hernies els estan premsant.

Ara em toca descansar i menjar calent.

He pogut comprovar com, malgrat les retallades dels serveis públics, els treballadors d'aquest serveis continuen ajudant i atenent la gent que ho necessita. Aquest és el país que necessitem, on la gent treballa per a la gent, ajuda a la gent, es solidaritza amb la gent.

I ara en un llit i sense possibilitat de saber com acabarà el dia de les eleccions al parlament de Catalunya. Sort que algú em trucarà i me'n farà cinc cèntims, que aquí no hi ha televisió ni radio.

Sigui com sigui vull arribar a Madrid, encara que hagi de combinar el camí a peu amb altres formes de desplaçament.

Demà sabré en quin estat em trobo i quan podré continuar el camí.

Que tingueu bona nit i recordeu, en aquest dia internacional contra la violència de gènere, que aquesta és la violència més íntima i colpidora que pot rebre qualsevol ésser humà. Que tant a Catalunya com a la resta de l'Estat, els poders públics ha baixat la guàrdia sobre aquest tema.

OSERA-ALFAJARÍN

Tornem-hi!

Avui no he fet massa quilòmetres: només uns 14 0 15 i m'ho he pres molt tranquil·lament perquè les cames no em responen massa bé. Segueixo tenint les rampes de la ciàtica i els peus no s'acaben de posar bé.

Així que he sortit d'Osera a les 9 del matí i fins la 1 no he arribat a Alfajarín.

L'Enrique, el meu nou amic d'Osera, s'ha posat en contacte amb un regidor d'Alfajarín, en Franc,  per tal que em rebés en arribar jo al poble.

Resulta que en Franc celebrava avui, amb la seva família, el bateig del seu fill. Doncs, sabeu què? Ha deixat el festeig per venir a rebre'm. M'ha dut a un hostal i m'ha dit que allí hi tenia estada, dinar i sopar pagats. 

Avui cuidarem una mica més el cos.

Hem estat parlant, entre moltes altres coses, de la proposta del govern de donar papers i legalitzar la situació a aquelles persones estrangeres que arribin amb 160.000 euros per a pagar-se una casa.

Els pobres immigrants que arriben per necessitat al nostre país, aquests diners no els veuen ni en somnis. Què vol dir això? Que els únics que se'n beneficiaran són la gent de les màfies estrangeres que vénen a instal·lar-se aquí. Fantàstic! 

I potser també els bancs que podran col·locar part dels pisos que ara no poden vendre.

No s'entén de cap de les maneres que un govern estigui impulsant lleis que facilitin el blanqueig de diners, l'arribada de les màfies d'altres països...

Què pretenen? Convertir l'Estat en una mena d'asil per a tota la corrupció mundial? Potser creuen que és la manera de fer entrar diners líquids, però algú s'ha parat a pensar en el disbarat tan terrible que això suposa?

Si han de fer lleis per a facilitar l'obtenció de papers per als immigrants, que les facin amb una mica d'enteniment. Hi ha molts immigrants que s'estan deixant la pell, treballant aquí, però com que no tenen aquestes quantitats astronòmiques de diners, no tenen dret a papers, ni a ser considerats com a ciutadans espanyols. Han de treballar en negre i viuen en situacions molt precàries. No seria més lògic començar per legalitzar la situació d'aquesta gent, fer que cobrin legalment, que puguin pagar els seus impostos i la seva seguretat social i puguin així entrar dins la nostra organització laboral, la qual cosa ens beneficiaria a tots plegats?

Si comences a donar-li voltes, veus que les polítiques actuals d'aquest govern no tenen ni cap ni peus. Només fan que empobrir i degenerar la situació actual. No és només que no ens donin cap esperança de futur, és que s'estan carregant les úniques vies de sortida que es podien prendre.

I demà cap a Saragossa! Encara no tinc lloc per anar a dormir. És curiós que sigui molt més fàcil trobar menjar i allotjament als petits pobles que a les grans ciutats. El meu amic Enrique m'ha assegurat que mourà cel i terra per trobar-me alguna cosa. Haurem d'esperar a demà per la tarda perquè em digui alguna cosa i creuar els dits.

Molt bona nit a tots i totes i recordeu: demà és el dia internacional contra la violència de gènere.

Saragossa

BUJARALOZ-OSERA DE EBRO

Avui sí que ha estat un dia ben dur. Això de creuar els Monegros és tota una aventura! Tinc molt clar que, si més no a peu, no ho tornaré a fer.

A dos quarts de 8 del matí sortia de Bujaraloz i xino-xano he anat fent via. A les 6 de la tarda arribava a Osera de Ebro.

Osera és un poblet menut amb una gent molt i molt acollidora. Quan he arribat, l'Enrique, el regidor, no em podia atendre, però m'esperaven un matrimoni, en Rafael i la Lourdes que treballa a l'Ajuntament. M'han dut cap al bar i han demanat que em portessin un entrepà. Mentre jo anava menjant, hem estat parlant de la marxa i de la fenomenal situació en què es troba el país. Hem passat una molt bona estona i jo he quedat encisat amb una gent tan amable.

Com que la Glòria no m'ha pogut trobar allotjament per al proper poble, tenia un problema per a demà. Jo ja em veia dormint al ras. I, francament, el temps no acompanya massa.

L'Enrique no em podia rebre, però m'ha telefonat . Després d'agrair-li l'hospitalitat, li he comentat que la meva amiga no havia pogut trobar-me allotjament per a demà. M'ha dit que no em preocupés per res. S'ha posat a buscar allotjament a Alfajarín, però la cosa no està molt segura. De tota manera m'ha dit que no m'amoïni, que al ras no dormiré, que ell se'n encarregarà de buscar-me un lloc. L'agutzil, la Marisol, també s'està movent en aquest sentit.

M'han dit que demà pel matí vagi a esmorzar al bar, que ells ja ho pagarien. Els he comentat que no acostumo a esmorzar, però tant sí com no, m'han fet assegurar-los que hi aniria, ni que fos a prendre un cafè amb llet.

Hem quedat amb l'Enrique demà, al bar, per parlar de la marxa i perquè em digui cap a on m'he de dirigir per poder trobar allotjament.

Després que m'oferissin l'entrepà i l'esmorzar de demà, he pensat que tot i la marxa, estic molt millor que molta gent que no té ni un tros de pa per a posar-se a la boca.

I em fa una ràbia terrible pensar en les cadenes de comerços on venen menjar que tenen l'obligació de llançar el que els sobra de cada dia i no està en massa bon estat, en lloc de donar-ho a la gent que ho necessita. Si fins i tot obliguen els treballadors i les treballadores a desembolicar i trinxar els productes perquè ningú no els pugui aprofitar! Sort n'hi ha (i ho dic perquè sé de llocs on ho fan) que hi ha treballadors i treballadores que es neguen a fer-ho, que deixen el menjar al contenidor (dins o al costat) perquè la gent que ho necessiti ho pugui recuperar. Si fins i tot deien que posarien multes de no sé quants centenars d'euros a qui veiessin remenar els contenidors d'escombraries. Això, realment, és ser uns miserables! No en tenen prou de deixar passar gana a la gent que, a més, intenten impedir per tots els mitjans que es busquin la vida, ni que sigui als contenidors. És una vergonya! M'agradaria veure aquestes persones que posen aquestes normes en la situació de pobresa en què es troba molta gent. Segur que canviarien radicalment els seus plantejaments. I és que de teves a meves....

Tot i que tinc els peus i les cames que em fan figa, estic la mar de content perquè he conegut una gent molt maca i aprofito per agrair-los un cop més les seves atencions.

Us adjunto una fotografia que m'he fet amb el matrimoni. Ho he aconseguit! Finalment he descobert la manera d'enviar les fotos amb el mòbil. Abans no acabi el viatge, aconseguiré dominar el telèfon com ho fa la canalla! (o així ho espero)

Així que per demà la cosa no està massa clara. La primera intenció és anar a Alfajarín, però depèn del que em digui l'Enrique aniré a un lloc o un altre.

Bona nit, companys i companyes i fins demà.

Afajarín

PEÑALBA-BUJARALOZ

Avui ha estat un dia molt més tranquil. He sortit a dos quarts de 10 del matí de Peñalba, després d'acomiadar-me del senyor alcalde.

El tram era només de 8 quilòmetres, però en sortir del poble ja m'he trobat una altra d'aquelles pujadetes que sembla que m'empaitin per aquestes terres.

A les 12 ja era a Bujaraloz. He anat cap a l'Ajuntament, les regidors no hi eren, però m'han donat un tiquet per a poder comprar un entrepà i un refresc per al sopar.

Després he anat cap a la parròquia on m'esperava mossèn Samuel. És un jove colombià amb moltes ganes de fer coses. Una persona encantadora. Hem estat parlant més d'una hora i mitja. Jo li he explicat la meva situació i el meu projecte. Ha anotat l'adreça del bloc de la marxa, m'ha demanat el meu telèfon i m'ha donat tot el seu suport, però no només això: en acabar de xerrar, m'ha dut fins l'hostal que hi ha davant de la parròquia i, de la seva butxaca, m'ha pagat una habitació per a passar la nit.

Per la tarda, a les 7, hem tornat a quedar per a seguir xerrant del tema. I és que aquesta situació actual no es pot aguantar de cap de les maneres. Cada dia hi ha més gent dormint pels carrers, sense feina, sense casa i sense cap possibilitat de millorar. Al mateix temps seguim escoltat que indulten polítics corruptes que han fet estafes de l'alçada d'un campanar. Tenim uns governs que escombren sempre cap a casa, sense importar-los un rave a qui s'enduen pel davant. Això sí, donant facilitats a les grans empreses perquè engrandeixin els seus ingressos, donant facilitats als qui pretenen comprar les entitats públiques que entre tots hem pagat amb els nostres diners...

És angoixant, decebedor i vergonyós!

Jo estic convençut que si per una vegada anéssim tots a votar i votéssim als candidats que realment creiem que defensen els nostres interessos, la cosa canviaria de debò.  No s'hi val quedar-se a casa "perquè la política d'aquest país és una merda" o  perquè "total sempre acaben sortint els mateixos". Si no recolzem als qui es prenen seriosament els interessos de les persones, segur que mai no podran fer la seva feina. I tampoc si val allò d'anar a votar per por i donar suport a partits que no t'acaben de fer el pes perquè "són un mal menor". Així hem arribat on som ara. Pensar que el grup del govern ha guanyat per una gran majoria havent tret menys vots reals que a les passades eleccions, que van perdre!!!!

Ja que vivim en un sistema democràtic, n'hem de fer ús. I si els partits que pugen amb un programa, en arribar al poder canvien radicalment les seves directrius, s'ha de poder denunciar públicament i moure'ns fins que aconseguim canviar les coses.

El que no és admisible és quedar-se immòbil pensant que res servirà per a res i anar-se queixant de la situació. Hem de pendre més consciència social i posar-nos al lloc dels qui estan patint les terribles conseqüències on tot aquest tripijoc de bancs i de grans empreses  ens han dut.

Cadascú a la seva manera, cadascú dintre de les seves possibilitats,  els hem de demostrar que encara som vius i que no tenen cap dret a trepitjar-nos. I, sobretot oblidem allò de què "a mi la política no m'interessa",  perquè això és només enganyar-se a un mateix. La política és el que vivim dia a dia, les retallades que patim, els desnonamnets que s'estan sofrint, les humiliacions que hem de veure i viure... Per tant, la política interessa a tots aquells que vivim en societat, perquè és la manera en què es fa funcionar aquesta societat.

Bé, després d'aquesta disertació, hauré de començar a acomiadar-me.

Demà serà un dia dur. Toca el llarg tram dels Monegros i m'he de començar a preparar per aquest repte. Una forta abraçada per a tothom i que passeu una molt bona nit!

Osera de Ebro

FRAGA-PEÑALBA

Hola amics,

Avui ha estat un dia bastant difícil. A les 9 del matí sortia de Fraga, però al cap de 3 quilòmetres m'he trobat amb un tram de pujada brutal. Poc a poc l'he anat fent, però l'esforç ha estat considerable. Tant és així que, quan només em faltaven un parell de quilòmetres per arribar a Peñalba, m'ha agafat una rampa tan forta a la cama, que no podia fer ni una passa. M'he hagut de quedar aturat. Al cap d'una estona ha passat un cotxe de la guàrdia civil i els he demanat si em podien acostar fins al poble. Ells això ho tenen prohibit i així m'ho han explicat, però han aturat el primer cotxe que ha passat i li han demanat al xicot si em podia dur a Peñalba. Sort n'hi ha hagut! Si no ja em veia jo tirat al marge de la carretera, sense poder-me moure.

M'he dirigit cap al bar on m'ha dit la Glòria que ja m'esperaven l'alcalde, en Carlos, i la regidora, l'Alba.

Els he explicat el motiu de la meva marxa i m'han ofert per anar a dormir un centre de dia que, com que encara no està acabat, el tenen com a edifici multiusos. M'he instal·lat en una habitació la mar de maca. També m'han dit que podia menjar allà al bar, que demanés el que volgués, que ells ja ho pagarien després. Com que encara em feia molt de mal la cama i no volia abusar de tan bona voluntat, m'he demanat un entrepà i he anat cap a l'habitació.

Amb els ungüents que em va donar una bona amiga i una bona estona de repòs, sembla que la cama ja comença a anar molt millor.

Ara, a dormir. Demà tinc un trajecte curt fins a Bujaraloz, però he de carregar piles perquè després arriba la creuada pels Monegros i són força quilòmetres sense res al voltant.

Els meus agraïments a la gent que m'està ajudant a fer realitat aquesta marxa i, avui sobretot, a la gent de l'Ajuntament de Peñalba i les seves generoses atencions.

Així que, bona nit a tothom i demà cap a Bujaraloz.

Bujaraloz

ALCARRÀS-FRAGA

Avui , dimarts ha estat tot el dia plovisquejant i el viatge s'ha fet bastant pesat i monòton.

A les 8 del matí he sortit cap a Fraga. La primera meitat del viatge l'he feta per la carretera nacional, però després he tornat a agafar el Camí de Sant Jaume.

He arribat a Fraga a les 4 de la tarda i m'he dirigit cap a l'Ajuntament, on la Glòria ja els havia informat de la meva arribada. L'assistent social m'ha rebut i m'ha portat cap a la residència Sagrado Corazón de Jesús. L'encarregada de la residència, l'Elisabet m'ha portat a una habitació per a 10 persones on he trobat un senyor que es dirigeix cap a Barcelona i que també hi passarà la nit. És bo trobar companyia després de tants dies. Després, la mateixa Elisabet m'ha donat el sopar.

Demà tenia previst d'arribar només fins a Candasnos, però hauré de fer més via i anar fins a Peñalba, que és a uns 34 quilòmetres de Fraga. La raó: Candasnos és un poblet tan menut que no tenen alberg i no trobaria lloc per a passar la nit. Per aquestes terres comença a fer fred.

Avui he pensat molt en una amiga meva i li vull dedicar el trajecte. És l'Arantxa, d'Icod de Vinos, Tenerife. Resulta que l'Arantxa, a conseqüència d'una operació va quedar immobilitzada de cintura cap avall. Viu en un pis petit, amb unes escales molt estretes i, com que a casa seva no tenen prou recursos, no pot sortir al carrer des de fa alguns anys. Una abraçada molt forta, Aranxa i el meu record des d'aquestes terres.

El que no m'arriba a entrar al cap és com un govern pot estar fent el que fa amb la sanitat. Retallen els recursos econòmics i personals dels hospitals, cobren un euro per recepta als pensionistes (cosa que, segons estan dient en alguns països, no és massa legal), treuen el dret a la sanitat per a les persones sense papers, als immigrants amb papers els redueixen les prestacions, volen privatitzar hospitals públics molt importants i que diàriament atenen milers de pacients, han aturat processos d'investigació molt importants, redueixen el personal mèdic dels ambulatoris...

I els nostres drets?

Com és possible passar-te la vida amb una retenció del sou per a finançar la seguretat social; pagant puntualment els nostres impostos i, que quan un dia necessites assitència et trobis que, segons quina, no la podràs rebre. Si fins i tot tinc una amiga amb càncer, que viu al poble i si es vol traslladar per a rebre la quimioteràpia, s'ha de pagar l'ambulància de la seva butxaca!

És indignant!

On han quedat els drets de les persones? Com pot ser que els diners que entre tots, i amb tant d'esforç estem pagant, vagin a parar a tapar forats dels bancs en lloc de convertir-se en serveis per a la població? Com es pot prioritzar els interessos d'entitats bancàries (que després resulta que contínuament van publicant els seus beneficis) als interessos de les persones d'on surten aquests diners?

És evident que ens hem de moure!

Aquesta situació és realment insostenible. I que no ens vinguin amb més mentides de que hem estirat més el braç que la màniga, perquè això ja no s'ho empassa ningú! No podem permetre que un govern, triat democràticament, es giri en contra de la seva població d'aquesta manera i només defensi les empreses que es volen quedar amb la sanitat pública.

És intolerable!

Peñalba

ALCARRÀS-FRAGA

Avui només he hagut de fer 8 quilòmetres per a arribar a Alcarràs.

Una bona amiga meva i regidora de l’Ajuntament de Sant Vicenç de Castellet, la Glòria, s’ha començat a moure telefonant als diferents Ajuntaments de les poblacions per on tinc pensat de passar, per demanar que m’acullin, em busquin un lloc per poder dormir i em donin alguna cosa per a menjar.

Efectivament, en arribar a Alcarràs, m’esperava l’Elena una jove que treballa a l’Ajuntament i que tenia l’encàrrec de la regidora, la Maite, de facilitar-me un lloc d’acollida i menjar. M’han fet sentir molt important. A part de l’acollidora rebuda, la guàrdia urbana m’ha portat en cotxe fins a l’alberg que és a un parell de quilòmetres. L’han obert per a mi solet i m’han portat una bona quantitat de menjar.

I no només això, un cop instal·lat a l’alberg, m’han trucat des de l’Ajuntament per demanar-me informació sobre la marxa. Els he explicat fil per randa el per què i el com del meu objectiu. M’han escoltat, m’han animat i, a més, diu que penjaran el meu bloc a la web de l’Ajuntament.

Des d’aquí el meu agraïment tant a la Glòria, com a la gent d’Alcarràs per la seva hospitalitat i solidaritat amb la meva marxa.

I demà cap a Fraga!

Fraga

BELL LLOC-LLEIDA II

El camí fins a Lleida, com ja us vaig comentar, ha estat molt més lleuger que el del dia anterior, tot i que les conseqüències es deixaven sentir per tot el cos. A més, el fet que no plogués, també ha contribuït a millorar la marxa.

He fet un tros del Camino de Santiago, per camps i hortes.

L’únic inconvenient del camí han estat les pedres i els bassals, però no res si ho comparem amb el trajecte d'ahir.

A Lleida, ja us vaig comentar que m’esperaven uns amics del meu nebot, el Rafa. Els vull agrair de tot cor la llarga xerrada que vam tenir, tant al Marc com a l’Arnau. S’han fet seu el meu projecte i han decidit d'escampar-lo per les diferents facultats de la seva universitat als murs informatius, xerrant amb els companys,...

Ens vam fer una fotografia amb la bandera que porto al llarg del meu trajecte. És una bandera amb dos colors: el vermell que vol reflectir la indignació per la situació actual; i el verd que és el color de l’esperança i és el que penso que no podem perdre mai.

Gràcies per dedicar-me aquest parell de minuts diaris i seguir el meu bloc. Això m’està donant moltes forces per seguir el meu camí.

Amb en Marc i l'Arnau

BELL LLOC-LLEIDA

Hola amics i amigues,

Ja és diumenge, com passen els dies! He de reconèixer que ahir em van poder més les ganes i les cames que el cap. Vaig fer massa quilòmetres tenint com tinc els peus i m’ha començat a passar factura.

Aquest matí he sortit de Bell lloc d'Urgell i he arribat a Lleida a dos quarts d'una del migdia. Directe cap al pis d'estudiants a reposar una estona!

He estat xerrant molt amb ells de la situació social i hem parlat també amb gent de la Universitat. Han quedat que aquesta setmana en parlaran per tal que el jovent comenci a prendre més consciència de la situació.

La majoria del jovent, no tots afortunadament, viuen molt inconscients del drama que està vivint la nostra gent. Suposo que és lògic, si ells es queden sense feina, sempre tenen els pares que els acolliran a casa i els mantindran. Nosaltres, els adults, tenim una visió diferent. Alguns sí que han hagut de tornar a casa dels seus pares, però són gent gran, que viuen d'una minsa pensió i amb prou feines tenen lloc per a allotjar els fills i els nets.

No vull disculpar aquesta poca sensibilitat que demostra bona part del nostre jovent, però intento entendre'ls  I ja dic que no són pas tots, que n'hi ha que estan encara més emprenyats que els adults perquè estan veient clarament el miserable futur que els espera. Molts d'ells fins i tot s’estan plantejant de deixar els estudis perquè les famílies no poden fer-se càrrec de les elevades matrícules de La universitat pública. 

I això és molt greu! 

Bé, doncs aquí, a casa dels amics, xerrant i xerrant, fins que se’ns ha fet de nit.

Hem sopat plegats i ara aniré a dormir.

Després de l’odissea d’ahir m’he replantejat una mica més les coses i he arribat a la decisió de fer menys quilòmetres al dia, si més no fins que les plantes dels meus peus recuperin el seu estat original.

Demà vull arribar-me fins a Alcarràs i ja veurem com van les coses. Bona nit companyes i companys!

Si algú d'Alcarràs llegeix aquest escrit i em pot donar un cop de mà, truqueu-me al: 661293831

Acarràs

CERVERA - BELL LLOC D'URGELL

Hola amics i amigues,

Avui dissabte, m’han pogut més les cames que el cap i, en lloc d’anar a Bellpuig, m’he arribat fins a Bell lloc d'Urgell, és a dir que he fet uns 45 quilòmetres.

Ha estat un dia molt i molt llarg. Quan he sortit de Cervera ja plovia, no ha parat en tot el dia i jo he fet el mínim de parades possible.

La sorpresa ha estat que a dos quilòmetres per arribar a Bell lloc d'Urgell han vingut la meva filla, el seu company, el meu germà i la meva cunyada.

El meu germà ha baixat del cotxe i m’ha acompanyat, a peu, els últims quilòmetres que faltaven per arribar al poble.

Un cop allí, per tal de trobar algun lloc per a dormir, hem anat a buscar l’alcalde, el senyor Ramon, i la regidora, Montse,  que eren en una festa del poble. S’ha portat molt amablement i m’ha obert l’alberg (que en aquestes èpoques és tancat) per a mi sol. Els agraeixo moltíssim les seves atencions i la seva bona disposició per a donar-me un cop de mà.

Els peus segueixen igual. La meva filla m’ha fet les cures i després m’he anat a dormir.

Us vull explicar una anècdota: avui he fet una cursa amb dos caragols. N’heu fet mai cap? Ja, ja, ja!

Aprofito per agrair-vos tots els missatges d'ànim  Jo segueixo dient que no vaig sol, vaig amb un munt de gent i tots plegats arribarem a Madrid. I com que cada cop en som més, hem de deixar constància a les xarxes socials. La gent ha de prendre consciència de com estan les coses, de què d'aquesta manera no podem seguir. Som massa gent els qui estem sense feina i sense casa i cada cop la cosa va a més. 

No ho podem permetre! 

Ens hem de mobilitzar i fer alguna cosa. La gent que hi ha al govern ha estat triada per la població i tenen l’obligació de treballar en profit d’aquesta població i no d’aixafar-la i girar la cara, com estan fent.

Demà arribaré a Lleida on m’esperen uns estudiants de Navarcles i podré fer nit a casa seva.

Lleida

REINICIANT EL CAMÍ

Demà us ampliaré aquesta nota. De moment anunciar-vos que avui, malgrat tot, he arribat a Bell Lloc d'Urgell, recuperant una part del camí que no vaig poder fer ahir.

Os deixo les primeres imatges del camí i de l'agradable visita de la meva família.

Demà més.

STOP

Aquest matí, a l'ambulatori, el metge m'ha buidat la butllofa més gran i m'ha recomanat que faci una parada més llarga del previst.

Per tant, revisarem el calendari i demà intentaré  reprendre el camí que m'ha de portar a Bellpuig.

És una mica frustrant  pensar que les cames i l'esquena aguanten, però que unes butllofes m'han d'aturat. El bo d'això és que amb unes cures y una mica de temps podrem superar aquest entrebanc.

Mentre, hi ha gent que intenta connectar amb els llocs per on he de passar per tal de trobar un aixopluc per la nit. 

També m'agradaria poder trobar-me amb la gent de cada poble, per saber de la realitat des seus habitants i de com els colpeix aquesta maleïda mentida de la crisi.

Si sou d'algun poble de l'itinerari o coneixeu gent d'alguns d'aquests pobles i em podeu proporcionar aixopluc o concedir una estoneta per a poder parlar de tot això, truqueu-me

661293831